HISTÒRIA DE L’ORGANITZACIÓ MÈDICA MÉS ANTIGA DEL MÓN OCCIDENTAL
Diferents fites històriques perfilen l’origen i desenrotllament d’esta Corporació a través dels anys, tal com ens descobrix el llibre que amb motiu del seu centenari en 1898 ens va obsequiar l’ex-catedrátrico d’història de la medicina, professor José María López Piñero.
La primera regulació normativa de l’ofici mèdic data de 1329, quan el text Els Furs –la carta magna de costums i lleis dels valencians- d’Alfons IV el Benigne es va crear en el Regne de València la primera organització mèdica de tots els regnes hispànics.
n apartat sota la rúbrica de De Metges imposava dos exigències per a l’exercici:
- El títol de metge obtingut en una Universitat com a requisit indispensable per a presentar-se a l’examen que facultava per a la pràctica de la professió.
- Un examen que autoritzava l’exercici de la cirurgia que fins llavors venien realitzant els coneguts com “cirujanos barberos”
Esta disposició va ser el punt de partida perquè en el segle següent, en 1433, es crearà el Col·legi de Cirurgians de València, on ja metges d’anomenat prestigi constituïen el tribunal de “examinadors” que concedia les llicències de metge i cirurgià. Mentrestant, en la resta d’Europa -amb excepció d’Itàlia- la cirurgia continuava sent una opció artesanal.
En el segle XV els metges valencians estaven organitzats i la pròpia Associació Professional es va encarregar de concedir títols i va disposar que en les receptes s’arreplegaren les indicacions terapèutiques i els ingredients dels medicaments, ordenand a més, que els cirurgians emeteren informes pericials o “desospitacions” a petició de les autoritats.
Pocs anys després, en 1499, al crear-se la Universitat de València s’incorpora a ella el “Estudi” com “Cadira de Cirugía” i des de l’any 1501 es va encarregar no sols de la formació dels cirurgians, sinó també de l’ensenyança quirúrgica als metges, situació que contrastava amb la completa separació entre ambdós vessants de la professió mèdica en la resta d’Europa.
En 1707 el Decret de Nova Planta va derogar l’organització foral valenciana i amb ell la concessió de la llicència va passar a dependre del Tribunal del Protomedicat. No obstant això, en 1715 el Col·legi de Cirurgians de València va ser ratificat i fins a 1829 va continuar controlant la professió.
Nombroses associacions mèdiques van nàixer en l’Espanya liberal del Segle XIX i van desaparéixer en poc de temps. Enfront d’elles, l’Institut Mèdic Valencià, fundat en 1841, va donar una vegada més exemple del moviment professional valencià amb la seua continuïtat i la seua important labor durant mig segle que li va convertir en el col·lectiu metge espanyol de major relleu.
L’institut va difondre una revista entre 1841 i 1896 denominada Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià que es va convertir en l’òrgan oficial de la Societat Mèdica General de Socors Mutus, desenrotllant una important activitat en el terreny de la defensa dels interessos professionals i la vigilància de l’intrusisme. Va ser una de les publicacions mèdiques de major altura científica de l’època, contribuint decisivament a la difusió de les novetats, en especial les relatives a la patologia, la clínica, la cirurgia, la terapèutica i la higiene pública.
Una de les principals aportacions de l’Institut en el camp de la Medicina Preventiva va ser la creació d’una Comissió Central de Vacunació fundada en 1851. Durant la segona mitat del segle passat va ser el principal centre de difusió de la vacuna antivírica a València i la resta d’Espanya, arribant-se a encarregar de vacunar a l’exèrcit i la família reial.
En 1893 el l’Institut Mèdic Valencià i l’Associació Médico-Farmacéutica van decidir fusionar-se, una trajectòria que culminaria amb la constitució del Col·legi Oficial de Metges de València en 1898.
